aiguader

Camí de música el pont de la via del tren i un altre món tot sencer. No volia anar a classes però hi anava perquè un dia se m'havia ocorregut reconèixer que m'agradaria tocar el violí. No puc culpabilitazar la meva mare, tot i que me la imagino preguntant-me "No t'agradaria fer música?". Hi ha moltes mares que busquen activitats extraescolars per anar provant quines són d'interès dels fills. Els vaig sorprendre amb allò del violí. En un casament d'uns familiars uns violinistes s'havien acostat a la nostra taula i havien tocat per a nosaltres. Havia estat l'única vegada en què algú havia tocat prop meu un instrument de debò. Si aquells músics haguessin portat un saxo (oh, un saxo) segur que hauria dit que jo també volia tocar el saxo. Els pares (tots els pares) són d'allò més pràctics, i sempre creuen que els seus fills haurien de tocar la guitarra. Una guitarra es pot tocar a tot arreu i serveix per a moltes coses en moltes ocasions, i amb ella pots tocar molts tipus de música. A tots els pares els agradaria que el seu fill toqués el piano, però ja sabem que el piano és molt car i ocupa lloc, i prendre la decisió d'adquirir-lo sembla no tenir volta enrere. Una guitarra cap en qualsevol armari. Quantes cases europees no compten amb alguna guitarra en alguna habitació? I violins, i saxos, i flautes, i trompes, i algun oboè d'algun pobre desgraciat en algun armari, o als peus d'un llit, o en una vitrina per fer bonic perquè ja ningú no els toca i perquè el nen per al qual van ser comprats ara ja en passa del tot. A la meva mare li hagués agradat que toqués l'arpa. I per què? No en tinc ni puta idea, però suposo que quedava molt romàntic i harmònic, i que li agradava verure's ella mateixa tocant l'arpa. Suposo que l'harmonia i suavitat, l'elegància sobrenatural que encomanen les arpes resultaven envejables per a ella. Hi havia alguna cosa en la meva mare que anhelava la pau de l'arpa. Però el fill caminava cap a l'escola municipal de música a l'altre punta del poble, i creuant el pont de la via del tren davant del barri de Buenos Aires, quan encara li quedava un bona estona de camí, se sorprenia ell mateix parlant sol, ambicionant que li toqués el poney que sortejava Panrico a través d'una col·lecció de cromos sobre cavalls. Arpes cavalls violins pisos petits solituds silencis desitjos ideals germinats i pànics que ho ofegaven tot.

Estic a Amsterdam i en una estada fugissera, efímera, a la seva fabulosa biblioteca, vull deixar constància de la pena que sento per la mort de la Camila. Som el que som i hi ha hagut referències personals que hi han pesat. Una mirada. Una veu. Un perdó o una condescendència. La teva llum Camila i la impossibilitat de trobar els accents. M´apreten per marxar perquè anem en grup. Pensaré en tu i et portaré dins com hi portem els nostres mestres, les veus que ens van alenar l´ànima.

M'ho dic gairebé cada matí. La follia, la rauxa, el creixement espontani de les idees i la formació d'estructures intel·lectuals, la captació aleatòria d'ímputs que divaguen per l'atomosfera i segurament també per altres espais desconeguts i vénen a parar a la ment imantada, les intuïcions, els fets que sense lògica o amb tota la lògica del món es relacionen inesperadament, els pressentiments que es materialitzen, els alts i baixos del cosmos sencer, el dolor i el gaudi: el Tot i les fluctuacions que es viuen en el seu si. El plural dins el singular.

El vers és un bus que es capfica avall cercant tresors

al fons del mar, a fora, al cervell. Amb les estrelles conspira.

Les metàfores són aquests còdols que es llencen a mar obert

de la riba estant. Que toquen la superfície fent bots:

tres, quatre, cinc, sis cops si hi ha sort, abans de trencar,

feixucs, el mirall, com ploms, clivells que et fan travessar els temps.

Filosofia metrificada, música dels salts que d'alegria fa el mot cap a la cosa.

Un regal, diu l'un, l'altre, productes de l'enginy.

El que queda són poemes. Cants com els canta la mortal condició.

Guia de viatge, la millor, en l'èxode que ens du fora de la nit humana.

El código genético de eso a lo que, sin pensar mucho, nos contentamos con llamar naturaleza humana, no se agota en la hélice orgánica del ácido desoxirribonucleico, o adn, tenemos mucho más que decirle y tiene mucho más que contarnos, pero ésa, hablando de forma figurada, és la espiral complementaria que todavía no conseguimos hacer salir del parvulario, pese a la multitud de psicólogos y analistas de las más diversas escuelas y calibres que han dejado las uñas intentando abrir sus cerrojos.

Palau de la Virreina, Zhù Yì!, fotògrafs actuals xinesos, gent nascuda als seixanta o més cap aquí. En Wang Qingsong és un dels més grans en tots els sentits, i la seva obra, presentada generalment en grans formats, ja pot presumir d'una evolució que la fa més sòlida que potser moltes altres del recull. El seu incommensurable Follow me podria presidir simbòlicament la mostra per la seva capaciatat evocadora a l'hora de sintetitzar el sentir i el pensar de tots aquests artistes crescuts sota l'empremta de la Revolució Cultural.

Commercial war és una altra de les grans. Comparteix amb altres obres del mateix Qingsong el gust per l'atapeïment del món de les masses, dels milions de grans empreses i organitzacions dedicades a proveïr de productes de consum i d'idees sis mil milions de milions de persones que estem per aquí. A Commercial war tornem a trobar el gust per la decadència en el món de les icones publicitàries, de les sigles. I l'home és petit, una altra vegada petit. El mestre (el ciutadà, el treballador, el pobre desgraciat) viu immers i superat per la grandesa (física, però no moral) del barroquisme d'allò que ens venen com a gran i que conforma tot un univers tancat.

Present forma part d'una trilogia del 2001(Present, Past, Future) en què ja trobem algunes de les obsessions d'en Qingsong. Que petit que és l'home al costat de la història que ens proposen! Sí, que petit que és en el seu viure quotidià (fixem-nos en el pequinès, que no té pèrdua i que trobo encertadíssim). Però quan mirem aquestes fotografies de prop i de no tan a prop, veiem que en Qingsong no ha fet gaire esforç per aconseguir que el maquillatge dels models que hi ha sobre el monumentserveixi per amagar que són persones com nosaltres i no estàtues de metall. Són els pobres desgraciats que han fet i que fan la història, són una massa plena de personatges anònims (la intrahistòria d'Unamuno) que han hagut de lluitar sota idearis, banderes i altres estupideses però que per sota i sobre de tot, quan te'ls mires són humans com nosaltres.

Qingsong ha treballat, a més, sobre altres línies, tot i que no eren presents a la mostra. Us he penjat també Dupond & Dupont i Goddess. Continua el decadentisme, però ara aquí l'ambiguitat en el terreny sexual guanya terreny. M'agrada molt la composició de Dupond & Dupont, el fons vermell que ressegueix la silueta dels personatges (m'agradaria saber més coses sobre aquest fons), el plàstic-cortina que cobreix la banyera-recipient en què es troben les models, el cabell de l'una i el de l'altra, l'anell que l'una pren entre els dits, les mirades, les ungles pintades i les ungles sense pintar...

Pero existe la minoría. La gloriosa, infortunada, inquieta, benemérita minoria. En ella se hermanan y al unísono se lamentan o suspiran los rezagados y los anticipados, los lúcidos y los snobs, los exquisitos y los revolucionarios, los resentidos y los místicos. Ellos son, siguen siendo, la levadura del mundo, los inciertos y sacrificados impulsores del progreso, los que siembran y no recogen.

Jonás (Joan Oliver)

"Más o menos. Candilejas agónicas", Destino, núm 931 (11-VI.1955), pàg. 31.

Que no ens toquin els collons! No penso col·laborar amb el meu brut gra de sorra a tanta estupidesa. Que se celebrin uns Jocs Olímpics al país que duu a terme cada any el 65% de les execucions totals del planeta és un triple pecat mortal, i les audiències televisives que seguiran les competicions són part de la càndida massa que amb el seu conformisme o la seva ignorància donarà el vist-i-plau a un sistema tan brut com el xinès.

A les Olimpíades, apaga la tele i... fes esport.