El carrer Comerç exerceix funcions de refugi a tota mena de gent. Com que és un carrer apte només per a vianants, malgrat els cotxes dels veïns i comerciants que hi aparquen, i com que disposa de força bancs, i ombres i és com una mena de carrer secret d'aquest poble de pobles, hi anem a parar aquells que ens amaguem. Hi ha un banc en el qual, crec, s'han comès la major part de pecats del poble. Està ple de pintades i hi solen seure adolescents que toquen els pebrots als veïns durant les nits d'estiu i que es fumen uns petes. Més d'una vegada hi he vist la guàrdia municipal demanar-los la documentació, suposo que amb la intenció de tocar-los els nassos.
Jo no tinc un banc o un racó concret, ara. Tot i que quan hi vaig anar a parar, ara fa dos anys, tenia el meu propi banc, davant mateix de la planta baixa que havia llogat. Ara tot el carrer és meu i m'hi amago per fumar. I quan estic a mig puret, acumulo una càrrega de culpabilitat (disonia) que no cal que expliqui com em fa sentir. Ara penso que el carrer Comerç només el faré servir de pas, per anar a l'aparcament a buscar el cotxe.
Les coses no poden continuar de la mateixa manera il·limitadament.
L'empresa trontolla i l'he de reconduir.