Uns dies a Pardines han servit per magnificar la idea que els culs-de-sac són els indrets idonis per retirar-s'hi i viure la idea-sensació d'individualitat autònoma íntima i absoluta. Prendre el camí que no condueix enlloc és tan absurd, gratuït i efímer, que ho començo a considerar gairebé terapèutic. Els cul-de-sac estan estretament lligats a la idea de "romandre". ¿I què hi ha de més bonic que senzillament romandre veient com creix l'herba, auscultant el creixement dels arbers, amb les seves ferides i traumes, els seus moments de resplendor, i retenir al ventre, bocabadat, la respiració de les muntanyes sota els núvols quan s'acosta la tempesta que no sempre arriba a ser o que de vegades ho arrossega tot amb ella i ens deixa agenollats entre el fang, amb els braços oberts, l'esquena abatuda, sabedors que no tenim res?
En el futur haurem de parlar de la fecunditat en relació als culs-de-sac. Convido tots i cadascun dels meus pobres i escassos lectors a aportar idees, testimonis, dades, etc.
http://bux.to/?r=expodigio
amb el cul al sac arribo de cul al cul de sac, bé, millor dit: m'agradaria arribar-hi, doncs no he arribat encara a cap cul de sac que jo sàpiga de manera conscient, inconscient sí, moltes, perquè jo alhora sóc molt inconscient, i dec arribar més del que em sembla als culs de sac, bé, millor escrit: cul-de-sac, igual que els no-llocs, ni han molts de no-llocs, bé, diria (i dic) que quasi tot és un no-lloc, potser alhora culs-de-sac, i val la pena perdre-s'hi, és perillós però és necessari perdre's una bona estona, inclòs dies, millor sí, allí un es pot adonar que el món es per perdre-s'hi, no per trobar res, res està per trobar ja, només tot està ara per perdre, perdre-ho tot, no?
l'altre dia arribava a can bros, com a cul-de-sac de dies de calor i escola, con fa ben bé segles o mil·lenis i de vegades em trobo a llocs que no sé que hi faig: com que collons fotem a la majoria de llocs on anem durant tot el puto dia, o no-llocs, o miralls, o furats, o...
tc
es curiós que fa unes setmanes el sr mario escribia un article a l'informador infumable (l'informador, no l'article) on parlava amb cadència i decadència d'una recent visita a can bros, tembé des de feia molts anys que no hi anava, ostres: quina cosa aquesta de les coincidències, després de tants segles alguns protagonistes, dos de moment, es retrobem en un breu -o mateix- curs del temps en els mateixos decorats, esmercits però paisatge o decorat és encara, la decadència obliga?
es també misteri de molts culs-de-sac... ?
tc
som com simples habitants
de culs-de-sacs comunicants!