© Maurizio Lanzillotta

de vegades les veus s'apaguen perquè sí, perquè una circumstància porta a l'altra i el que s'amaga sota l'escorça endurida i pugna per néixer només pot enquistar-se i restar a l'ànima que es va podrint. Ara que el trenco, no crec que hagi estat un silenci saludable, però s'ha donat aquí, en aquesta línia discontínua que és el meu trajecte. Un silenci ple de manies com que no podia tornar al bloc si no era amb el meu vell ordinador (ara feliçment recuperat). Un silenci de deixadesa. El silenci de qui sap que té un balcó obert. El silenci ofegat pel brogit que alhora és ofegat pel silenci que viu dins del brogit que es nega en el silenci fetal que germina en les aigües maternes del brogit que ho inunda tot menys res.